Sant Esteve

"Pots arribar a qualsevol lloc, sempre que caminis prou"

Lewis Carroll

Nadal

Una troballa: un poema preciós que la padrina va aprendre quan tenia vuit primaveres. Avui, als seus 88 anys, encara el recorda. El Manel l'ha recuperat de la seva memòria i ens l'ha regalat aquest Nadal.

Lleugerament modificada, és una poesia d'Antoni Bori i Fontestà (1862-1912) publicat a Lo trobador català l'any 1892.

XAUXA

Xauxa és un país molt gran,
bonic per excel·lència,
allà es neda amb opulència
i de pobres no n'hi ha.

Allí no mana ningú
tothom creu i va recte
perquè s'acata el respecte
i el pensar de cadascú.

Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia
sense crims ni policies
ni plets ni guerres civils.

No es fan quintes ni eleccions,
com que no hi ha propietaris
no hi ha advocats ni notaris,
ni es paguen contribucions.

Tothom troba el que demana
i per acontentar qui els vol
cada dia surt el sol,
i plou set cops per setmana:
el dilluns plouen conills,
el dimarts coloms rostits,
el dimecres botifarres,
el dijous ous,
el divendres faves tendres,
el dissabte un bon recapte
i el diumenge de tot es menja.

He dit!

Terra, treball, cultura, sentiment (Obrint pas)

Del tronc, al tronc amb molsa

Amics, canvio el tros de tronc per un tros de tronc amb molsa.

Aquesta serà a partir d'ara, la benvinguda a l'"Un tros de".

Amplia el caganer!

Voldria ser caragol

Em truca un amic per anar a fer un cafè. Això no té res d'estrany, oi? Doncs resulta que una cosa tan normal i quotidiana com aquesta em va resultar xocant fer-la en un dia de cada dia... Tot plegat em va fer tocar de peus a terra. Amb el ritme que porto (sembla que), si no és cap de setmana, no tinc temps de fer un cafè amb els amics!!!

Això passava la setmana passada. Però avui parlàvem del temps. No de si farà sol o plourà -tan de bo!-. Sinó del pas dels minuts i de les hores. I dels dies i dels mesos!

Ambdues coses m'han fet adonar que cal que inverteixi el meu temps en coses més profitoses... Ja sé que és fàcil dir-ho, però a la pràctica costa d'aplicar perquè estem immersos en una espiral voraç que no ens deixa ni assaborir aquells moments que fan que la vida tingui més sentit encara.

Cal topar amb les evidències per adonar-nos del què tenim davant... I jo m'acabo d'adonar d'una cosa tan simple i eloqüent com aquesta. Quin munt de coses que em dec estar pendent... Necessito més temps per tot, però com que això no ho puc aconseguir, hauré d'aprendre a gestionar-lo millor. És una qüestió de prioritats, és clar.

Voldria ser caragol per veure, lentament, tot el que em passa pel davant.

Per cert! El cafè de dilluns passat va ser genial! Dues hores i mitja per posar-nos al dia. I encara falta...

La gorra musca al sopar d'ovelles esgarriades

TOT TÉ UN PERQUÈ

El Camp de Tarragona ha tingut tradicionalment com a barretina pròpia la gorra musca, que en lloc del més conegut vermell de la Catalunya septrentional, aquí adquireix el lila com a color distintiu. La història d’aquest capell arrenca al nostre país a la Baixa Edat Mitjana i era emprat tradicionalment pels homes al món rural. Des de finals del segle XIX, la gorra musca va començar a entrar en desús i, per això, el famós fotògraf vallenc Pere Català i Pic va voler deixar constància gràfica dels últims en emprar aquest barret a casa nostra. A mitjans dels anys vint del segle passat, va convocar als darrers espluguins que encara la feien servir per fer-se una foto. Aquesta foto i la voluntat de reviure aquesta tradició de la indumentària de la nostra terra van motivar-ne la recreació en ple segle XXI i, alhora, aprofitar per fer un rècord mundial en un aplec multitudinari portant tothom al cap la gorra musca. I, per afegitó, tothom va portar una etiqueta amb el renom de la casa, tot cercant la recuperació d’aquest manera tradicional d’apelació. (Font: http://www.festes.org/)

*musc -a

[1690; variant de mesc]

adj De color fosc, especialment morat. Barretina musca.

Els espluguins, batent rècords

1 de desembre. Sopar d'Ovelles Esgarriades. TOT UN ÈXIT. El pastor Vives i el seu ramat més proper aconsegueixen convocar més de 300 ovelles espluguines i ben esgarriades. L'efemèride passa a la història amb una instantània que reuneix el rècord mundial de gorres musques en un espai. Enhorabona Vives i companyia! Ànims Xop!

De crostes i ferides

Diu un diputat del PSC que "cal arrencar la crosta nacionalista" de TV3 i Catalunya Ràdio. Joan Ferran ha llençat la seva màxima i s'ha quedat tan ample. Jo, que no sé massa cosa d'aquest senyor, no el situo en cap tipus de trajectòria política, cosa que significa que no tinc cap prejudici envers ell.

Ara bé, posats a arrencar, podríem començar a deixar erms altres territoris comunicatius, com per exemple els que insulten, els que cada dia apunten a la mateixa diana i els que d'una manera premeditada, són tendenciosos. Aquests són precisament els que sembren les ferides obertes que hi ha en la nostra societat. I que no em surtin amb el pluralisme als mitjans, que aquesta fal·làcia ja està gastada i es fa anar segons el vent que bufa.

En fi, que si aquí tenim una crosta és perquè ens han ferit i que si el que volem és que tot estigui una mica més tranquil, hem d'evitar que ens facin mal.

Així doncs, arrenquem crostes o deixem de ferir? Al fi i al cap, si l'arrenques, continua havent-hi una ferida...

Per cert, el nacionalisme -en aquest cas, el catalanisme- no és una crosta, és una evidència.

El millor de classe en molts dies

Arran dels Premis Marta Mata, nascuts en el si de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, s'ha editat la invitació per l'acte d'entrega dels guardons. Aquesta postal conté un text magnífic de Salvador Espriu. Encerta cada una de les paraules del curt però intens discurs que us ressenyo a continuació. Ressalta tota la importància, i alhora el repte, de SER mestre:

Jo veig encarnades en vostès, mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l'abnegació, l'altruisme, la diligència i el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d'aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d'alba. Per vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent o aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el sentit més ampli del terme.

Com diu ell: FANTÀSTIC

La deseducació educativa

Ahir vam invertir una bona part de classe parlant dels estudis de magisteri. Dic invertir perquè l’estona que hi vam passar va ser força més útil, motivadora i entretinguda que no pas la resta de sessions que hem fet de l’assignatura. Trist, oi?

Doncs aquest és un dels símptomes preocupants de l’actual universitat. Potser caldria anar més enllà per fer una anàlisi ben complexa i entendre què està passant, però ara per ara, és important partir del present, de l’ara i aquí, que al fi i al cap és el que tenim. I el que crec (creiem) deficitari.

Una de les idees que sovint se’ns dóna als alumnes de magisteri és que els continguts que aprenem ens han de servir per a la docència. Res a dir, tot el contrari, tenir eines per treballar ens serà molt profitós. Però hi ha una percepció estesa que els estudis universitaris, en aquest cas de magisteri, han de servir per “saber” treballar dins d’una aula, per saber ensenyar una infinitat ingent de continguts (en el sentit més ampli de la paraula).

Com en totes les professions, és important tenir en compte que el què t’ensenya és el dia a dia. Que quan sortim de la facultat, encara hem d'acabar-nos de moldejar com a professionals i que serà realment el que demostrem com a mestres el que ens definirà com a bons o dolents. Amb això no vull dir que a la facultat no haguem de mostrar-nos interessats i respondre de manera positiva a allò que se'ns ensenya, però sovint s'intueix la pretensió de formar-nos per saber tot allò que hem de fer a l’aula i és evident que només el component d'instructor no és suficient, calen molts altres factors per construir un bon mestre o una bona mestra que no només instrueixi, sinó que vagi més enllà i aconsegueixi educar.

Si darrere d’un mestre hi hagués un terrat ben moblat, si hi hagués sentit comú, si hi hagués motivació, si hi hagués cultura, si hi hagués reflexió, si hi hagués interès per la societat en què es viu, si hi hagués crítica, si hi hagués argumentació... no estaríem preocupats pel què ens trobarem a les aules.

En efecte, un dels grans temes de l’educació és el baix nivell que tenen els alumnes de casa nostra i un altre, el que la societat del s. XXI ha fet amb els nens. Són nens, però la seva actitud ha canviat i els mestres són els qui han d’afrontar aquest canvi.

Penso que si la formació dels mestres fos global, el més global possible, la professió es dignificaria perquè els mateixos professionals tindrien prou eines per defensar-se en el seu espai de treball. Fer valer-se és important perquè et respectin i això no es pot aconseguir per força –com en altres temps-, sinó que s’ha d’aconseguir pels mèrits, pel saber fer, perquè has demostrat que tens els coneixements, valors i també les actituds necessàries. Avui dia, tenir el títol i passar les oposicions no garanteix que les escoles estiguin dotades dels millors professionals.

En primer lloc doncs, cal treballar des de la universitat per ensenyar als alumnes formats globalment, entenent aquesta paraula en el sentit més ampli possible. Evidentment cal que sàpiguen què i com ensenyar, però hi ha una part que ara mateix no es valora massa: el saber ser. Als alumnes de primària se’ls avalua del seu saber, del seu saber fer i del seu saber ser. Ara mateix, als futurs mestres se’ls demana mig saber, una mica de saber fer i no massa de saber ser. No és suficient.

Però és que tot això va més enllà. Realment tot el col·lectiu docent universitari està preparat per encarar la formació necessària dels futurs mestres? El meu punt de vista es restringeix al fet d’haver estat en contacte amb molts professors i professores universitaris, però sempre com a alumna. Per tant, el que em permeto dir és que és increïble que a nivell universitari hi hagi professorat que requereixi uns mínims per aprovar l’assignatura i que ni tan sols ells els compleixin.

Se’ns donen unes normes de presentació de treballs, unes normes de citació bibliogràfica i una exigència per no fer faltes als treballs i exàmens. Però és que el panorama que tenim és desolador... i em quedo curta! Els que resulten que haurien de ser els nostres professors model, no els són. Manquen referents.

No sé molt de res. Però del poc que sé sí que em permeto opinar. Així, si exposo aquestes idees és perquè estic preocupada. L’educació hauria de ser un dels pilars més importants de la societat, que juntament amb d’altres traça una línia transversal en tots els àmbits socials. Fent aquesta radiografia però, es pot percebre fàcilment que la situació actual, per més inversió que es faci, no permet avançar amb pas ferm. Cal una estructura prou forta per suportar tots els reptes als quals s’haurà d’afrontar l’educació del futur, només així el gran engranatge podrà absorbir-los i adaptar-se als nous temps. Aquest gran engranatge però, és el que hem de construir. Els mestres en són peces clau, així que formar professionals forts, aptes i competents –allò que tan es demana als nens i nenes- ha de ser el cavall de batalla de les facultats de magisteri.

Penso que els tòpics són tòpics, però sempre tenen una part de certesa. Aquests no s'haurien d'utilitzar com a escut per amagar-s’hi, sinó que cal afrontar-los i si de veritat cal canviar-los, s’ha de fer una aposta forta, amb decisió, tenint prou eines personals i professionals per fer-ho. Cal ser valents i plantar cara al poc interès dels nens, als pares despreocupats, a la societat malalta...

Aquest cercle viciós s’ha de trencar i començar a treballar des d’un punt concret i des d’allà, avançar a poc a poc, però amb convicció.

Sé que sóc una mica somiatruites, però part del que anat dient és rectificable, i no ens podem permetre el luxe de continuar veient-ho sense fer-hi res. D'altres observacions, potser són més utòpiques. Ara bé, reitero que la meva preocupació pel món educatiu universitari em fa pensar molt, més encara, en una facultat de magisteri.

M'espanta la massa

Tinc molt clar com m'agradaria que fos el país on visc. I encara sóc de les que penso que tenim eines per arribar a aquesta meta. Una d'elles, per més desconfiança que generi, és la política. O almenys, això és el que crec ara per ara.

A més de quatre mesos per les eleccions generals sembla que ja estiguem en plena precampanya. Per això una de les imatges que he vist repetida aquest cap de setmana és la d'una gran massa de gent tancada en un recinte fent onejar banderes a l'uníson davant d'un líder transformat gairebé en líder espiritual.

Se'm van posar els pèls de punta. Abans pensava que això només em passava quan la gran massa manifestava la seva opinió i que aquesta, era semblant a la meva. Sentir que molta gent pensa el mateix que jo em fa emocionar i de vegades, il·lusionar. Aquest cap de setmana vaig pensar però, que el que realment em fa posar els pèls de punta és la quantitat de gent que confia cegament en un líder. Milers de persones, moltes de les quals no saben a qui voten realment, que assisteixen a actes propagandístics com si d'una secta es tractés. Això em va espantar. Per mi i pels altres.

I és que vivim en un país poc crític. Amb molta ignorància. I els polítics no tenen el que es mereixen. I per tant, els ciutadans tampoc. Ja ho sé, és un peix que es mossega la cua... Quina és la solució? Doncs la veritat... no tinc resposta. Potser caldria tenir eines perquè durant quatre anys, el govern sabés què n'opina la gent de la seva gestió i que això servís per modificar la seva política d'acció.

Pensem-hi.

Castanyes entre fantasmes

Pensava que ens resistiríem més però... ja tenim el Halloween aquí. És el primer any que celebrem la castanyada endrapant panellets -alguns fets de casa- i castanyes amb la casa guarnida de fantasmes, esquelets i carabasses a l'entrada...

Sempre he pensat que resistir-se a les modes imperants és un exercici més propi d'aquells que pretenen "portar la contrària" en aquests temes. Però tal i com està el pati crec que hem d'entendre aquesta resistència com un doble joc en el que la partida s'ha de guanyar des de casa.

Els veïns de Port Aventura i El Corte Inglés que facin el que vulguin amb els seus monstres de Halloween i el seu Papá Noel. Però posats a celebrar coses, millor escombrar cap a casa.

"Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat". Raimon dixit.

Stalin versus Metropolis

No puc deixar de fer una reflexió sobre l'escenografia de l'obra Stalin (JM Flotats). Llums i ombres que prenen qualsevol dels pocs colors que puguin aparèixer sobre l'escenari. Línies que trenquen l'espai. Caos amb diagonals. Columnes inestables. Una profunditat que sembla arribar a l'infinit més inhòspit.

Aquests mateixos apel·latius els podria utilitzar per la pel·lícula Metropolis (Fritz Lang), de l'any 1927. Aquest film recrea una ciutat divida per dos sectors, el dels poderosos i el del proletariat de l'any 2026.

Els arguments d'una i l'altra són aparentment diferents, però al mateix temps i en essència, tenen punts en comú. L'escenografia i els decorats d'ambues transmeten els mateixos sentiments: la ràbia, la incomprensió i l'opressió d'uns, amb poques veus per a l'esperança. I l'opulència, la superioritat i alhora la fragilitat dels altres. La dicotomia provoca una inestabilitat que sobre l'escenari, parla per si sola.

En definitiva, tot un encert.

Stalin al Tívoli, la presència de Flotats

Feia dies que tenia moltes coses a dir... Avui tinc temps i bé, em ve de gust escriure.

Tot just ahir vaig anar a veure Stalin al Tívoli, l'obra amb què el singular Flotats celebra mig segle sobre els escenaris.

Fa uns anys vaig veure aquest actor i vaig tenir la sensació que podia distingir un actor, d'un ACTOR amb majúscules. Flotats omplia l'escenari, transmetia, es feia escoltar, es posava en el paper... I ara no volia desaprofitar l'oportunitat de tornar-lo a veure. Tot i el meu convenciment, les crítiques no animaven massa a comprar les entrades. Tenint en compte que he de fer 125 quilòmetres per anar al teatre i que després hem de marxar força tard de la metròpoli, per anar-hi m'agrada fer-ho ben convençuda. Però amb Flotats passa que com en les bones pel·lícules, o agrada molt o no agrada gens.

Amb Stalin, Flotats es sent còmode i evidentment, posa el segell particular en cada una de les frases que diu, amb monòleg o sense. Potser li costa arrencar, però de seguida agafes el fil de les trames paral·leles i sents la necessitat de trobar-hi la continuïtat, tot escoltant les contradiccions i les bogeries de la dictadura staliniana.

En fi, una magnífica escenografia, una bona posada en escena, uns bons actors i un Flotats amb tota la presència de sempre.

Cal tanta sofisticació?

N'hi ha per a tots els gustos, però alguns semblen trets d'una pel·lícula de ciència ficció. Després et trobes els pares i les mares fent autèntiques trifulques per muntar i desmuntar aquests sofisticats aparells que al fi i al cap, han de servir per transportar els més petits.

A banda de la despesa que suposen, hi ha un altre motiu de pes que fa decantar-te per un model senzill però resistent i és que tot el material dels nens és gairebé efímer. Els petits creixen molt ràpid!

Entenc que la indústria de la puericultura genera molts beneficis econòmics, però hi ha una estranya necessitat creada per la qual cada moment dels petitons tenen uns estris tan i tan específics, que de seguida queden obsolets. Me'n faig càrrec, és el consumisme.

I tot això ve perquè amb alguns d'aquests cotxets ultramoderns no hi ha qui es mogui per les ciutats, on l'espai es ven a preu d'or i on l'accessibilitat encara no té totes les lletres. L'altre dia gairebé em van atropellar amb un d'aquests trastos. Altra cosa és que alguns pares i mares els facin servir a mode de trencaneus, per anar replanant el camí i fer més via. Posats a fer, es podria proposar un carnet per a conduir aquests vehicles, que ara ja porten frens i tot. I rodes tot terreny, per anar per la ciutat. Com aquell que va amb tot terreny per la Diagonal, camí de Pedralbes.

Indubtablement: INDEPENDÈNCIA

Ja fa temps que n'estic convençuda. Ja fa temps que en converses, intento fer-ho entendre. Potser les possibilitats de moment, són foc factibles, però cal una conscienciació des de tots els nivells de la societat catalana. Com que no hi ha res perfecte tampoc cal que ens imaginem la Catalunya independent com un paradís, ja que el joc polític té moltes trampes. Però segurament hi tindríem més a guanyar que no pas a perdre. Tenim motius per pensar que seria així. Sento la necessitat que persones com el Sr. López Tena manifestin la seva opinió fonamentada. És per aquest motiu que voldria que tothom fos prou valent per parlar en aquests termes ja sigui en una xerrada al bar, un sopar d'amics, un debat a classe o un discurs al Parlament. Us convido a llegir el text del vocal del Consell General del Poder Judicial:

15 Oct 2007
Dependencia o independencia de Catalunya
06:00
Tags: Catalunya España
ALFONS LÓPEZ TENA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena es vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Un gat que guaita

Aquest és el nostre veí xafarder

Pau Casals interpretant BACH - Suite no 1 per Cello

Una de les escenes de l'última pel·lícula de Pere Portabella, El silenci abans de Bach, inclou aquesta banda sonora. És la suite número 1 per violoncel, de Bach. L'havia escoltat, però avui els sentits me l'han feta redescobrir. Pel YouTube he trobat aquest petit tresor interpretat pel mestre Pau Casals des de Sant Miquel de Cuixà l'any 1954. Dos tresors en un.

M'ha tocat una mica de Primitiva!

Ostres tu, és el premi més gran que m'ha tocat en els jocs d'atzar: 233,33 eurons que compartirem amb els companys de feina. És clar, la sort em reserva una bona xifra per quan tingui pensat repartir el premi més espatarrant al meu número.

"La sort al teu costat", com diu Lotto Catalunya, és el que vull tenir amb algun d'aquests bitllets que compro de tant en tant a La Rialla o al primer venedor de l'ONCE que m'inspira.

Ara ja he començat, és qüestió de no abaixar el ritme. Sort!

I SALUT!

Petits regals

Diuen que cadascú té el que es mereix... bé, encara necessito que algú o algun fet em rebati els peròs que em mereixen aquesta frase. Avui m'han fet un regal. Ha estat una sorpresa inesperada, un regalet de "perquè sí". Em podria posar filosòfica i dir que cada un dels dies que passem ens ofereixen molts regals, però estem acostumats, almenys jo, a rebre detallets que puguis palpar. De fet, possiblement el que més m'ha agradat d'aquest regalet és la improvisació, l'espontaneïtat i sobretot, el pensar que algú té ganes de dir-me alguna cosa més enllà de l'objecte. Gràcies Cuca.

L'afany de normativitzar

Aquests dies sentim a parlar de la nova normativa que s'aplicarà a les bicicletes en la circulació de Barcelona. Com en tot, aquestes ganes de normalitzar algunes situacions passa per establir unes normes i d'aquesta manera, normativitzar una situació que en un principi s'ha avaluat com a deficient, problemàtica... Ara bé, posar normes també vol dir que el fet de no complir-les implica una sanció. Està clar que la sanció econòmica toca els nassos perquè que et toquin la butxaca no agrada a ningú.

Sovint es parla que les lleis i les normes es fan des d'un despatx i que a la llarga, la seva aplicació topa amb una realitat molt diferent. I és que acabes pensant que fer les normes no deu costar massa perquè no s'hi esmercen gaire a l'hora de pensar en el què implica. Per exemple (i això ho vam parlar fa pocs dies), em treuen tots els punts del carnet. Això vol dir que he infringit la llei i està clar que això té una penalització. I si poses en risc la vida dels altres és imperdonable. Ara bé a la pràctica els que pitjor condueixen, els que avancen en contínua, els que van a 160 per la carretera... no els enganxen, deu ser la llei de Murphy. Sigui com sigui, a ells no però a tu, que no vas fent el boig, sí que et quedes sense carnet. Molt bé, sense cotxe. Molt bé, és que aquest país té una infraestructura de transport públic per intentar contrarrestar això? És que posaran més trens perquè pugui arribar a la feina? És que posaran un bus per arribar a l'hospital el dia que m'hagin de visitar?

Evidentment, quan et retiren el carnet s'ha d'entendre com un "càstig", però no cal que sigui una condemna. Aquesta limitació fa que un cop més, hi hagi un greuge comparatiu entre unes zones i unes altres. I com sempre, les normes fetes per la capital també han de valer per tot arreu. Hi ha coses que no són extrapolables i aquesta n'és una. A veure com acaba el tema de les bicicletes...

Un tros de Senyera

Un dia especial: la Diada de l'11 de Setembre a Ulldemolins (Priorat). L'Agrupació Excursionista Montsant fa 18 anys (si no em descompto) que puja aquesta Senyera de gairebé 25 metres a la Roca del Llençol, al Montsant.

De professors universitaris

Qui més qui menys ha apreciat un professor o una professora. Potser també n'heu destestat algun o alguna. I qui diu professor/a, diu mestre o mestra, paraula que té unes connotacions que van molt més enllà (això ho diu un bon amic, el Pep). Aquest post no l'escric per dir quins professors han estat els que més m'han agradat, inspirat o il·lusionat (o fins i tot, he odiat), sinó que ho faig per plasmar una situació que em sorprèn en un món on l'educació hauria de ser MOLT important. Anem-hi. Aquell qui arriba a ser professor universitari i encara amb més "inri", un professor universitari de la facultat de magisteri, hauria de ser gairebé gairebé, "el mestre perfecte". Això seria el desitjable, però ja sabem que la perfecció no existeix i de fet, tampoc és això el que pretenc. Ara bé, el problema és que en aquest context que us he citat, el professor ni tan sol faci allò que predica. I encara més greu és que un professor amb molta, molta, molta experiència, et decebi. Hi ha coses que em costa entendre i aquesta, n'és una. Tenim un pilar pendent en aquesta societat, el de l'educació: primària, secundària i universitària. El conseller Ernest Maragall deia aquest 12 de setembre, el primer dia del curs 07/08, que Catalunya ha d'aspirar a la millor educació d'Europa. Cal millorar. I molt.

Si me das a elegir / Manu Chao

Perquè escolteu la cançó, encara que no estigui gravada a Poboleda.

Manu Chao a Poboleda

Mescla de tot: mescla de rastes, mescla d'edats, mescla d'estils, mescla de grandeses... un músic idolatrat en un poble poc conegut. Manu Chao a Poboleda. Diumenge 2 de setembre, just un dia abans de la sortida al mercat del seu últim treball, La Radiolina, el músic parisenc actuava davant d'un miler de persones. Podríem afegir-hi "privilegiades", ja que no estava massificat i havíem pagat 10 eurons. Tot i que alguns dels temes resulten semblants a nivell musical, Manu Chao es retrata com un poeta que musica els seus temes amb tanta força com festa. Em quedo amb aquesta declaració. Com diu sempre algú molt proper, la lletra és fantàstica.

Si me das a elegir
Entre tú y mis ideas
Que yo sin ellas
Soy un hombre perdido

Si me das a elegir
Entre tu y la gloria
Pa que hable la historia de mi
Por los siglos

Si me das a elegir
Entre tu y ese cielo
Donde libre es el vuelo
Para llegar a otros nidos

Si me das a elegir
Me quedo contigo

Pues me enamorado
Y te quiero y te quiero
Y solo deseo
Estar a tu lado
Soñar con tus ojos
Besarte los labios

Si me das a elegir
Entre tú y mis ideas
Que yo sin ellas
Soy un hombre perdido

Si me das a elegir
Me quedo contigo

Pues me enamorado
Y te quiero y te quiero
Y solo deseo
Estar a tu lado
Soñar con tus ojos
Besarte los labios

Si me das a elegir
Entre tu y la gloria
Pa que hable la historia de mi
Por los siglos

Si me das a elegir
Me quedo contigo

Si me das a elegir
Entre tú y mis ideas
Que yo sin ellas
Soy un hombre perdido

Si me das a elegir
Me quedo contigo

Pues me enamorado
Y te quiero y te quiero
Y solo deseo
Estar a tu lado
Soñar con tus ojos
Besarte los labios

Si me das a elegir
Entre tu y la gloria
Pa que hable la historia de mi
Por los siglos

Si me das a elegir
Me quedo contigo

Pues me enamorado
Y te quiero y te quiero
Y solo deseo
Estar a tu lado
Soñar con tus ojos
Besarte los labios
Sentirme en tus brazos
Que soy muy feliz

Si me das a elegir
Entre tú y mis ideas
Que yo sin ellas
Soy un hombre perdido

Si me das a elegir
Entre tu y ese cielo
Donde libre es el vuelo
Para llegar a otros nidos

No tinc vacances...

Em recreo mirant el web de Catai, pensant que algun dia tindré temps i diners per escollir la destinació que més m'agradi per poder perdre-m'hi. Una companya m'envia un correu electrònic amb un document adjunt en format .ppt i convida a fer un passeig pel món a aquells que no tenim temps per fer vacances... He passat tot l'estiu pensant que tot arribarà, que trobaré el temps per escapar-me i ara que s'acaba l'estiu necessito desesperadament uns dies de descans, uns dies per obrir de nou els sentits, per resituar-me i agafar energies.

Començo

Amics, començo ara i aquí aquest blog que tantes vegades havia volgut materialitzar. Potser encara no té l'aparença que més m'agrada, però com tot, a poc a poc anirà agafant forma. Sigueu tots benvinguts.