Les 22.00, hem tardat una hora i mitja per entrar a la Diagonal i trobar un lloc on deixar el cotxe (vorejant una rotonda, a veure si en tornar encara hi serà). Entrem amb neguit, sabem que fem just però potser comencen amb retard. Trobem l'accés, la porta i... sonen les primeres notes, crits i aplaudiments: comença l'espectacle! Pugem les escales que ens porten als seients i veiem el Camp Nou ple a vessar. Giro la vista emportada per una música que ho cobreix tot i d'una atalaio un escenari que ens posa els pèls de punta.
Més pendents del que passa a l'escenari que no pas dels graons que pugem, trobem el nostre lloc, des d'on serem dos dels 180.000 humans testimonis del pas d'U2 per BCN aquest 2009. Això de les dades i les dates sempre té alguna cosa de trascendental i d'històric, suposo que amb la voluntat d'immortalitzar les petites fites de la vida.
Passen els minuts i no puc deixar de sorprendre'm. Sempre dic que quan un grup sona bé en directe, em convenço que és un bon grup. Els estudis arreglen moltes coses! I em ve a la ment del concert dels Red Hot... En definitiva, un bon grup sona bé també en directe. Amb U2 passa una cosa estranya, sonen més bé in situ!!!
Un so equilibrat, fresc i harmònic. Un Bono enèrgic i encertat amb tres bons amics entregats a l'espectacle. Sí, el concert no deixa de ser un espectacle de llums i colors, però la tècnica, l'arquitectura, el disseny, la imaginació... hi han jugat un paper tan important, que aconsegueixen una fórmula increïble capaç de sorprendre, eclipsar i enlluernar.
És el millor concert que he vist mai. Potser no aconsegueix connectar de manera tan íntima amb el públic com ho fa The Boss, però és la primera vegada que sóc al Camp Nou per un concert. L'estadi és molt gran, no hi ha un clima íntim, però sí especial. El so és boníssim, la gent està entregada, els U2 al complet per soprendre'ns, un escenari fantàstic, una il·luminació encertada, un disseny atrevit i fins i tot, tan natural que recorda una aranya (com la inspiració naturalista de Gaudí). O potser recorda alguna cosa sobrenatural (com la ment de Dalí). Sigui com sigui, continuo bocabadada, presa per una emoció especial.
He passat dues hores i quart en un vídeoclip ple de màgia, que encaixa amb perfecció amb el que veig i el que escolto. Em sento bé. Feia temps que somiava en viure-ho: veni vidi i U2 vici.
