Tinc molt clar com m'agradaria que fos el país on visc. I encara sóc de les que penso que tenim eines per arribar a aquesta meta. Una d'elles, per més desconfiança que generi, és la política. O almenys, això és el que crec ara per ara.
A més de quatre mesos per les eleccions generals sembla que ja estiguem en plena precampanya. Per això una de les imatges que he vist repetida aquest cap de setmana és la d'una gran massa de gent tancada en un recinte fent onejar banderes a l'uníson davant d'un líder transformat gairebé en líder espiritual.
Se'm van posar els pèls de punta. Abans pensava que això només em passava quan la gran massa manifestava la seva opinió i que aquesta, era semblant a la meva. Sentir que molta gent pensa el mateix que jo em fa emocionar i de vegades, il·lusionar. Aquest cap de setmana vaig pensar però, que el que realment em fa posar els pèls de punta és la quantitat de gent que confia cegament en un líder. Milers de persones, moltes de les quals no saben a qui voten realment, que assisteixen a actes propagandístics com si d'una secta es tractés. Això em va espantar. Per mi i pels altres.
I és que vivim en un país poc crític. Amb molta ignorància. I els polítics no tenen el que es mereixen. I per tant, els ciutadans tampoc. Ja ho sé, és un peix que es mossega la cua... Quina és la solució? Doncs la veritat... no tinc resposta. Potser caldria tenir eines perquè durant quatre anys, el govern sabés què n'opina la gent de la seva gestió i que això servís per modificar la seva política d'acció.
Pensem-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada