Feia dies que tenia moltes coses a dir... Avui tinc temps i bé, em ve de gust escriure.
Tot just ahir vaig anar a veure Stalin al Tívoli, l'obra amb què el singular Flotats celebra mig segle sobre els escenaris.
Fa uns anys vaig veure aquest actor i vaig tenir la sensació que podia distingir un actor, d'un ACTOR amb majúscules. Flotats omplia l'escenari, transmetia, es feia escoltar, es posava en el paper... I ara no volia desaprofitar l'oportunitat de tornar-lo a veure. Tot i el meu convenciment, les crítiques no animaven massa a comprar les entrades. Tenint en compte que he de fer 125 quilòmetres per anar al teatre i que després hem de marxar força tard de la metròpoli, per anar-hi m'agrada fer-ho ben convençuda. Però amb Flotats passa que com en les bones pel·lícules, o agrada molt o no agrada gens.
Amb Stalin, Flotats es sent còmode i evidentment, posa el segell particular en cada una de les frases que diu, amb monòleg o sense. Potser li costa arrencar, però de seguida agafes el fil de les trames paral·leles i sents la necessitat de trobar-hi la continuïtat, tot escoltant les contradiccions i les bogeries de la dictadura staliniana.
En fi, una magnífica escenografia, una bona posada en escena, uns bons actors i un Flotats amb tota la presència de sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada