Fa anys, semblava que parlar de la bombolla immobiliària era "tabú". La faceta manipuladora i demagògica dels polítics no volia ni sentir a parlar de "bombolla" (ara veiem clar el per què). Mentre, la societat s'afanyava a acotar el terme i aprendre tot això d'inflar els preus, alguns intentaven treure'n profit.
Temps després, va arribar la crisi, que ha repercutit també en la societat, immersa en una espiral de preus desorbitats i hipoteques per enganxar-se els dits. Ara que estem farts de sentir a parlar de temps difícils, atur, deutes, EROs... arriba la crisi a altres estaments.
Amb risc o sense risc, la societat ha anat prenent decisions, potser emportats per l'eufòria d'altres dies, però amb la convicció que el que tocava fer era comprar. Ara, mirem estabornits des del sofà com les empreses tanquen, els bancs reclamen i les compres baixen un dia sí i l'altre també.
I els polítics s'afanyen a dir que es comencen a veure "brots verds" de recuperació econòmica... Potser són els que surten dels sous dels càrrecs d'empreses financeres. O potser són els que surten de l'estela Millet, que sembla estar renaixent per art de la justícia, no sé pas quina mena de fertilitzant deu utilitzar (potser el de la por d'altri, ja que si parla més d'un en sortirà escaldat).
A l'altre extrem hi trobem altres casos de corrupció, que a poc a poc van arrencant d'aquell jardí de brots verds que la bombolla immobiliària havia permès plantar. La majoria eren males herbes i plantes parasitàries tan pròpies de qualsevol ecosistema / sistema, com empipadores i desvirtuadores d'un bon jardí: el paradís valencià o mallorquí i ara, toca Santa Coloma de Gramenet. Alerta però, que de països de la pandereta n'hi ha d'altres i Chirac també s'ha apuntat al carro.
El populus ha pecat d'ingenu. Però ara, tocat i ferit gairebé de mort, contempla com els seus temps difícils ho comencen a ser també per a les veritables hormones de la crisi, que van fer créixer les males herbes i van perpetuar el gran jardí, amb tots els seus panells.
Ja era hora que es penalitzés el que tothom veia des de feia temps: un autèntic jardí de les delícies.
I ara, que cadascú assumeixi el que li pertoca.
Temps després, va arribar la crisi, que ha repercutit també en la societat, immersa en una espiral de preus desorbitats i hipoteques per enganxar-se els dits. Ara que estem farts de sentir a parlar de temps difícils, atur, deutes, EROs... arriba la crisi a altres estaments.
Amb risc o sense risc, la societat ha anat prenent decisions, potser emportats per l'eufòria d'altres dies, però amb la convicció que el que tocava fer era comprar. Ara, mirem estabornits des del sofà com les empreses tanquen, els bancs reclamen i les compres baixen un dia sí i l'altre també.
I els polítics s'afanyen a dir que es comencen a veure "brots verds" de recuperació econòmica... Potser són els que surten dels sous dels càrrecs d'empreses financeres. O potser són els que surten de l'estela Millet, que sembla estar renaixent per art de la justícia, no sé pas quina mena de fertilitzant deu utilitzar (potser el de la por d'altri, ja que si parla més d'un en sortirà escaldat).
A l'altre extrem hi trobem altres casos de corrupció, que a poc a poc van arrencant d'aquell jardí de brots verds que la bombolla immobiliària havia permès plantar. La majoria eren males herbes i plantes parasitàries tan pròpies de qualsevol ecosistema / sistema, com empipadores i desvirtuadores d'un bon jardí: el paradís valencià o mallorquí i ara, toca Santa Coloma de Gramenet. Alerta però, que de països de la pandereta n'hi ha d'altres i Chirac també s'ha apuntat al carro.
El populus ha pecat d'ingenu. Però ara, tocat i ferit gairebé de mort, contempla com els seus temps difícils ho comencen a ser també per a les veritables hormones de la crisi, que van fer créixer les males herbes i van perpetuar el gran jardí, amb tots els seus panells.
Ja era hora que es penalitzés el que tothom veia des de feia temps: un autèntic jardí de les delícies.
I ara, que cadascú assumeixi el que li pertoca.
 |  |  |
