Ahir vam invertir una bona part de classe parlant dels estudis de magisteri. Dic invertir perquè l’estona que hi vam passar va ser força més útil, motivadora i entretinguda que no pas la resta de sessions que hem fet de l’assignatura. Trist, oi?
Doncs aquest és un dels símptomes preocupants de l’actual universitat. Potser caldria anar més enllà per fer una anàlisi ben complexa i entendre què està passant, però ara per ara, és important partir del present, de l’ara i aquí, que al fi i al cap és el que tenim. I el que crec (creiem) deficitari.
Una de les idees que sovint se’ns dóna als alumnes de magisteri és que els continguts que aprenem ens han de servir per a la docència. Res a dir, tot el contrari, tenir eines per treballar ens serà molt profitós. Però hi ha una percepció estesa que els estudis universitaris, en aquest cas de magisteri, han de servir per “saber” treballar dins d’una aula, per saber ensenyar una infinitat ingent de continguts (en el sentit més ampli de la paraula).
Com en totes les professions, és important tenir en compte que el què t’ensenya és el dia a dia. Que quan sortim de la facultat, encara hem d'acabar-nos de moldejar com a professionals i que serà realment el que demostrem com a mestres el que ens definirà com a bons o dolents. Amb això no vull dir que a la facultat no haguem de mostrar-nos interessats i respondre de manera positiva a allò que se'ns ensenya, però sovint s'intueix la pretensió de formar-nos per saber tot allò que hem de fer a l’aula i és evident que només el component d'instructor no és suficient, calen molts altres factors per construir un bon mestre o una bona mestra que no només instrueixi, sinó que vagi més enllà i aconsegueixi educar.
Si darrere d’un mestre hi hagués un terrat ben moblat, si hi hagués sentit comú, si hi hagués motivació, si hi hagués cultura, si hi hagués reflexió, si hi hagués interès per la societat en què es viu, si hi hagués crítica, si hi hagués argumentació... no estaríem preocupats pel què ens trobarem a les aules.
En efecte, un dels grans temes de l’educació és el baix nivell que tenen els alumnes de casa nostra i un altre, el que la societat del s. XXI ha fet amb els nens. Són nens, però la seva actitud ha canviat i els mestres són els qui han d’afrontar aquest canvi.
Penso que si la formació dels mestres fos global, el més global possible, la professió es dignificaria perquè els mateixos professionals tindrien prou eines per defensar-se en el seu espai de treball. Fer valer-se és important perquè et respectin i això no es pot aconseguir per força –com en altres temps-, sinó que s’ha d’aconseguir pels mèrits, pel saber fer, perquè has demostrat que tens els coneixements, valors i també les actituds necessàries. Avui dia, tenir el títol i passar les oposicions no garanteix que les escoles estiguin dotades dels millors professionals.
En primer lloc doncs, cal treballar des de la universitat per ensenyar als alumnes formats globalment, entenent aquesta paraula en el sentit més ampli possible. Evidentment cal que sàpiguen què i com ensenyar, però hi ha una part que ara mateix no es valora massa: el saber ser. Als alumnes de primària se’ls avalua del seu saber, del seu saber fer i del seu saber ser. Ara mateix, als futurs mestres se’ls demana mig saber, una mica de saber fer i no massa de saber ser. No és suficient.
Però és que tot això va més enllà. Realment tot el col·lectiu docent universitari està preparat per encarar la formació necessària dels futurs mestres? El meu punt de vista es restringeix al fet d’haver estat en contacte amb molts professors i professores universitaris, però sempre com a alumna. Per tant, el que em permeto dir és que és increïble que a nivell universitari hi hagi professorat que requereixi uns mínims per aprovar l’assignatura i que ni tan sols ells els compleixin.
Se’ns donen unes normes de presentació de treballs, unes normes de citació bibliogràfica i una exigència per no fer faltes als treballs i exàmens. Però és que el panorama que tenim és desolador... i em quedo curta! Els que resulten que haurien de ser els nostres professors model, no els són. Manquen referents.
No sé molt de res. Però del poc que sé sí que em permeto opinar. Així, si exposo aquestes idees és perquè estic preocupada. L’educació hauria de ser un dels pilars més importants de la societat, que juntament amb d’altres traça una línia transversal en tots els àmbits socials. Fent aquesta radiografia però, es pot percebre fàcilment que la situació actual, per més inversió que es faci, no permet avançar amb pas ferm. Cal una estructura prou forta per suportar tots els reptes als quals s’haurà d’afrontar l’educació del futur, només així el gran engranatge podrà absorbir-los i adaptar-se als nous temps. Aquest gran engranatge però, és el que hem de construir. Els mestres en són peces clau, així que formar professionals forts, aptes i competents –allò que tan es demana als nens i nenes- ha de ser el cavall de batalla de les facultats de magisteri.
Penso que els tòpics són tòpics, però sempre tenen una part de certesa. Aquests no s'haurien d'utilitzar com a escut per amagar-s’hi, sinó que cal afrontar-los i si de veritat cal canviar-los, s’ha de fer una aposta forta, amb decisió, tenint prou eines personals i professionals per fer-ho. Cal ser valents i plantar cara al poc interès dels nens, als pares despreocupats, a la societat malalta...
Aquest cercle viciós s’ha de trencar i començar a treballar des d’un punt concret i des d’allà, avançar a poc a poc, però amb convicció.
Sé que sóc una mica somiatruites, però part del que anat dient és rectificable, i no ens podem permetre el luxe de continuar veient-ho sense fer-hi res. D'altres observacions, potser són més utòpiques. Ara bé, reitero que la meva preocupació pel món educatiu universitari em fa pensar molt, més encara, en una facultat de magisteri.
