Salut, felicitat i coratge
dijous, de desembre 17, 2009
dimarts, de desembre 15, 2009
Bon dia nevat
Temperatures sota zero i vent gèlid. La neu però, sembla que doni un caliu especial.
Després, més fotos in situ
Després, més fotos in situ
dilluns, de desembre 14, 2009
dijous, de desembre 10, 2009
Corre per la xarxa i que cali allà on convingui
Mare de Déu de l'Empenta
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.
I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.
A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.
A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.
Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l'Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.
Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som masoques, jo et diria.
Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!
Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens expremen fins al fons.
I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s'ho munten
no hi tindrem mai res a fer.
I a l'Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.
L'any 2009 en fa més de trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l'Empenta,
empenyeu els catalans!
Estalviant-nos la impaciència i
de viure sense INDEPENDÈNCIA!
dimecres, de novembre 18, 2009
Tocant de peus a terra
El pensament em trontolla davant de les veritats implacables que em mostra la realitat. Drets Humans, Declaracions Universals, Constitucions, Lleis... per posar seny en un món en el qual gairebé em fa vergonya viure.
Hem avançat molt... o gens... vivint en la incongruència. I així anem escribint la història de la (des)humanitat, plena de ferides mai tancades.
Hem avançat molt... o gens... vivint en la incongruència. I així anem escribint la història de la (des)humanitat, plena de ferides mai tancades.
dijous, de novembre 05, 2009
Desvirtuant el dret a vaga
La vaga va néixer des del proletariat per defensar els drets i condicions mínimes de treball. Amb els anys, hi vam afegir el dret a vaga, amb la qual cosa es reconeix a les persones aquest dret a deixar de fer la tasca laboral per fer pressió i aconseguir l'objectiu dels treballadors.: sous mínims, horaris dignes, condicions del lloc de treball.... És un dret reconegut per l'ONU, així que potser no cal discutir res.
Ara bé, no em sembla ètic ni moral el debat que s'ha obert entorn als jugadors de futbol estrangers, que són estrelles treballadores del nostre mercat laboral. Amb l'augment dels impostos aprovat pel govern, els jugadors passarien a pagar del 25% al 43%. Això és una regularització, ja que la resta de treballadors que cobren més de 600.000 euros l'any, ja paguen aquest IRPF. La nova situació canvia el panorama que havia impulsat el PP, que fa marcar el màxim d'impostos en el 24%.
I ara, ens hem d'empassar una vaga d'aquests assalariats de 600.000 euros l'any? I això pel capbaix, perquè a banda hi ha publicitat o drets d'imatge.
Només faltarà que coincideixin els que fan vaga per evitar un tancament empresarial que els portaria a trencar la modesta estructura econòmica familiar; amb la vaga dels futbolistes amb sous estratosfèrics...
Una vaga així faria perdre el sentit d'aquest dret reconegut, el desvirtuaria. I els futbolistes s'aprofitarien de les lluites d'aquells qui han defensat històricament les condicions i exigències mínimes dels treballadors.
Per cert, tindran temps els futbolistes de sortir al carrer per manifestar-se? O bé hi enviaran els seus representants? També podrien tallar l'autopista amb els Porches, Ferraris i Hammers...
Ara bé, no em sembla ètic ni moral el debat que s'ha obert entorn als jugadors de futbol estrangers, que són estrelles treballadores del nostre mercat laboral. Amb l'augment dels impostos aprovat pel govern, els jugadors passarien a pagar del 25% al 43%. Això és una regularització, ja que la resta de treballadors que cobren més de 600.000 euros l'any, ja paguen aquest IRPF. La nova situació canvia el panorama que havia impulsat el PP, que fa marcar el màxim d'impostos en el 24%.
I ara, ens hem d'empassar una vaga d'aquests assalariats de 600.000 euros l'any? I això pel capbaix, perquè a banda hi ha publicitat o drets d'imatge.
Només faltarà que coincideixin els que fan vaga per evitar un tancament empresarial que els portaria a trencar la modesta estructura econòmica familiar; amb la vaga dels futbolistes amb sous estratosfèrics...
Una vaga així faria perdre el sentit d'aquest dret reconegut, el desvirtuaria. I els futbolistes s'aprofitarien de les lluites d'aquells qui han defensat històricament les condicions i exigències mínimes dels treballadors.
Per cert, tindran temps els futbolistes de sortir al carrer per manifestar-se? O bé hi enviaran els seus representants? També podrien tallar l'autopista amb els Porches, Ferraris i Hammers...
dissabte, d’octubre 31, 2009
La crisi, un passeig pel Jardí de les Delícies
Fa anys, semblava que parlar de la bombolla immobiliària era "tabú". La faceta manipuladora i demagògica dels polítics no volia ni sentir a parlar de "bombolla" (ara veiem clar el per què). Mentre, la societat s'afanyava a acotar el terme i aprendre tot això d'inflar els preus, alguns intentaven treure'n profit.
Temps després, va arribar la crisi, que ha repercutit també en la societat, immersa en una espiral de preus desorbitats i hipoteques per enganxar-se els dits. Ara que estem farts de sentir a parlar de temps difícils, atur, deutes, EROs... arriba la crisi a altres estaments.
Amb risc o sense risc, la societat ha anat prenent decisions, potser emportats per l'eufòria d'altres dies, però amb la convicció que el que tocava fer era comprar. Ara, mirem estabornits des del sofà com les empreses tanquen, els bancs reclamen i les compres baixen un dia sí i l'altre també.
I els polítics s'afanyen a dir que es comencen a veure "brots verds" de recuperació econòmica... Potser són els que surten dels sous dels càrrecs d'empreses financeres. O potser són els que surten de l'estela Millet, que sembla estar renaixent per art de la justícia, no sé pas quina mena de fertilitzant deu utilitzar (potser el de la por d'altri, ja que si parla més d'un en sortirà escaldat).
A l'altre extrem hi trobem altres casos de corrupció, que a poc a poc van arrencant d'aquell jardí de brots verds que la bombolla immobiliària havia permès plantar. La majoria eren males herbes i plantes parasitàries tan pròpies de qualsevol ecosistema / sistema, com empipadores i desvirtuadores d'un bon jardí: el paradís valencià o mallorquí i ara, toca Santa Coloma de Gramenet. Alerta però, que de països de la pandereta n'hi ha d'altres i Chirac també s'ha apuntat al carro.
El populus ha pecat d'ingenu. Però ara, tocat i ferit gairebé de mort, contempla com els seus temps difícils ho comencen a ser també per a les veritables hormones de la crisi, que van fer créixer les males herbes i van perpetuar el gran jardí, amb tots els seus panells.
Ja era hora que es penalitzés el que tothom veia des de feia temps: un autèntic jardí de les delícies.
I ara, que cadascú assumeixi el que li pertoca.
Temps després, va arribar la crisi, que ha repercutit també en la societat, immersa en una espiral de preus desorbitats i hipoteques per enganxar-se els dits. Ara que estem farts de sentir a parlar de temps difícils, atur, deutes, EROs... arriba la crisi a altres estaments.
Amb risc o sense risc, la societat ha anat prenent decisions, potser emportats per l'eufòria d'altres dies, però amb la convicció que el que tocava fer era comprar. Ara, mirem estabornits des del sofà com les empreses tanquen, els bancs reclamen i les compres baixen un dia sí i l'altre també.
I els polítics s'afanyen a dir que es comencen a veure "brots verds" de recuperació econòmica... Potser són els que surten dels sous dels càrrecs d'empreses financeres. O potser són els que surten de l'estela Millet, que sembla estar renaixent per art de la justícia, no sé pas quina mena de fertilitzant deu utilitzar (potser el de la por d'altri, ja que si parla més d'un en sortirà escaldat).
A l'altre extrem hi trobem altres casos de corrupció, que a poc a poc van arrencant d'aquell jardí de brots verds que la bombolla immobiliària havia permès plantar. La majoria eren males herbes i plantes parasitàries tan pròpies de qualsevol ecosistema / sistema, com empipadores i desvirtuadores d'un bon jardí: el paradís valencià o mallorquí i ara, toca Santa Coloma de Gramenet. Alerta però, que de països de la pandereta n'hi ha d'altres i Chirac també s'ha apuntat al carro.
El populus ha pecat d'ingenu. Però ara, tocat i ferit gairebé de mort, contempla com els seus temps difícils ho comencen a ser també per a les veritables hormones de la crisi, que van fer créixer les males herbes i van perpetuar el gran jardí, amb tots els seus panells.
Ja era hora que es penalitzés el que tothom veia des de feia temps: un autèntic jardí de les delícies.
I ara, que cadascú assumeixi el que li pertoca.
 |  |  |
dimarts, de setembre 29, 2009
Bones notícies
El Periódico
29/9/2009 14:29 h LLENGÜES A INTERNET
El català és el vuitè idioma en nombre de blocs
- • El 10% de les pàgines en castellà es creen als EUA
AGÈNCIES
BARCELONA
BARCELONA
El català és el vuitè idioma del món amb més activitat en blocs i el 15è a la Viquipèdia, la popular enciclopèdia electrònica, cosa que testifica "una presència a la xarxa molt més gran que el pes demogràfic dels seus 10 milions de parlants". Així ho ha assegurat el director de Linguamón-Casa de les Llengües, Antoni Mir, que sosté que el català té "bona salut" a internet.
Mir, que ha inaugurat el Primer Simposi Internacional sobre Multilingüisme i Ciberespai, ha destacat que aquesta gran activitat del català a la xarxa és molt superior al pes demogràfic que representen els 10 milions de catalanoparlants.
Antoni Mir considera que internet "no tornarà a ser mai més" un territori exclusiu de l'anglès, perquè la xarxa "obre portes increïbles al multilingüisme" i afegeix que s'està produint una "eclosió" de les llengües minoritàries a la xarxa.
Hispans als EUA
La comunitat hispanoparlant dels Estats Units és l'autora del 10% de les pàgines web en espanyol que es creen al món, gràcies en bona part a l'impuls de la immigració hispana, que ha situat aquest país com el de més nombre d'usuaris del món que utilitza l'espanyol a la xarxa, segons l'oenagé Funredes, dedicada a la difusió de les noves tecnologies a Amèrica Llatina i el Carib, en el mateix congrés.
El membre de Funredes Daniel Pimienta ha explicat que l'espanyol és la tercera llengua de la xarxa, amb 131 milions d'internautes, només sobrepassat pel xinès i l'anglès, mentre que és el cinquè idioma en producció de continguts, després de l'anglès, el xinès, l'alemany i el francès.
Pimienta assegura que l'ús de l'espanyol a internet ha començat a agafar força "quan els immigrants hispans als EUA han començat a crear continguts", i ha arribat a superar la producció de Mèxic, país de procedència de molts d'ells i que arriba al 8,4% del total de la producció de continguts en espanyol.
Més continguts en anglès que Austràlia
Espanya produeix el 56% dels continguts en espanyol de la xarxa, i també crea el 3,8% dels de llengua portuguesa i el 6,36% dels continguts en anglès, i supera fins i tot alguns països anglosaxons com Austràlia, responsable de només l'1,5% de les pàgines creades en anglès, mentre que els EUA en detenen el 66%.
Malgrat la "bona salut" de l'espanyol a la xarxa, Pimienta demana la creació d'un organisme públic dedicat a impulsar l'ús d'aquest idioma al ciberespai, "com passa amb el francès i l'Agència de la Francofonia, que reuneix tots els països amb el francès com a llengua principal", explica Pimienta.
dilluns, de setembre 28, 2009
Reinventant els clàssics... o directament, copiar-los
Reinventar els clàssics. Clàssics i pioners com Segundo de Chomón, que el 1907 tenia prou domini de la tècnica com per explotar les possiblitats i mesclar-la amb la creativitat.
Reinventar-se o morir. Certament els videoclips han alimentat el món de la publicitat i a la inversa.
Copiar. El que Telefónica ha fet un cop més amb els seus anuncis. I ara també, la Lotería Nacional... Estratègia publicitària? Veient-ho així, el plagi caldria considerar-lo potser des d'un altre punt de vista, reconeixent la bona elecció de les idees ja pensades/creades. Però d'entrada, no sembla que tingui massa mèrit... perquè ni tan sols han anat un pas més enllà per aportar alguna cosa nova a les creacions de principis de s.XX.
Mireu-vos-ho: les comparacions són...
Reinventar-se o morir. Certament els videoclips han alimentat el món de la publicitat i a la inversa.
Copiar. El que Telefónica ha fet un cop més amb els seus anuncis. I ara també, la Lotería Nacional... Estratègia publicitària? Veient-ho així, el plagi caldria considerar-lo potser des d'un altre punt de vista, reconeixent la bona elecció de les idees ja pensades/creades. Però d'entrada, no sembla que tingui massa mèrit... perquè ni tan sols han anat un pas més enllà per aportar alguna cosa nova a les creacions de principis de s.XX.
Mireu-vos-ho: les comparacions són...
Regust d'estiu, colors de tardor
Els colors de l'estiu, vius i frescos canvien per mostrar-nos uns plats amb colors carnosos, textures consistents i... sabors que omplen el paladar.
dissabte, de juliol 04, 2009
U2, uns monstres
Les 22.00, hem tardat una hora i mitja per entrar a la Diagonal i trobar un lloc on deixar el cotxe (vorejant una rotonda, a veure si en tornar encara hi serà). Entrem amb neguit, sabem que fem just però potser comencen amb retard. Trobem l'accés, la porta i... sonen les primeres notes, crits i aplaudiments: comença l'espectacle! Pugem les escales que ens porten als seients i veiem el Camp Nou ple a vessar. Giro la vista emportada per una música que ho cobreix tot i d'una atalaio un escenari que ens posa els pèls de punta.
Més pendents del que passa a l'escenari que no pas dels graons que pugem, trobem el nostre lloc, des d'on serem dos dels 180.000 humans testimonis del pas d'U2 per BCN aquest 2009. Això de les dades i les dates sempre té alguna cosa de trascendental i d'històric, suposo que amb la voluntat d'immortalitzar les petites fites de la vida.
Passen els minuts i no puc deixar de sorprendre'm. Sempre dic que quan un grup sona bé en directe, em convenço que és un bon grup. Els estudis arreglen moltes coses! I em ve a la ment del concert dels Red Hot... En definitiva, un bon grup sona bé també en directe. Amb U2 passa una cosa estranya, sonen més bé in situ!!!
Un so equilibrat, fresc i harmònic. Un Bono enèrgic i encertat amb tres bons amics entregats a l'espectacle. Sí, el concert no deixa de ser un espectacle de llums i colors, però la tècnica, l'arquitectura, el disseny, la imaginació... hi han jugat un paper tan important, que aconsegueixen una fórmula increïble capaç de sorprendre, eclipsar i enlluernar.
És el millor concert que he vist mai. Potser no aconsegueix connectar de manera tan íntima amb el públic com ho fa The Boss, però és la primera vegada que sóc al Camp Nou per un concert. L'estadi és molt gran, no hi ha un clima íntim, però sí especial. El so és boníssim, la gent està entregada, els U2 al complet per soprendre'ns, un escenari fantàstic, una il·luminació encertada, un disseny atrevit i fins i tot, tan natural que recorda una aranya (com la inspiració naturalista de Gaudí). O potser recorda alguna cosa sobrenatural (com la ment de Dalí). Sigui com sigui, continuo bocabadada, presa per una emoció especial.
He passat dues hores i quart en un vídeoclip ple de màgia, que encaixa amb perfecció amb el que veig i el que escolto. Em sento bé. Feia temps que somiava en viure-ho: veni vidi i U2 vici.
dijous, de març 12, 2009
dilluns, de març 02, 2009
Entendre els mapes d'una terra imperfecta
No he tingut mai una gran facilitat per orientar-me, així que els mapes poc m'ajuden. És una tasca pendent, una cosa més per aprendre: saber llegir i interpretar els mapes.
Tot i això, de mapes n'hem vist de tots colors, de totes formes i tamanys des de l'escola fins a la vida quotidiana, que els utilitza per marcar-nos itineraris, situar-nos en un punt o orientar-nos cap a un altre.
Ja en una altra escala, la mundial, fa qüestió de dos anys vaig "descobrir" l'enrenou de les projeccions dels mapes i en concret, del mapa del món. Resulta que també es pot mirar des de molts punts de vista, segons la projecció del planisferi que tinguem reproduïda. I aquí afloren dos noms: Mercator i Peters.
El primer ens ha ensenyat des del s.XVI un mapa distorsionat en quan a proporcions de territori, però ideal per esbrinar distàncies en línia recta i reproduir la forma dels països i continents. Amb els anys, aquest avantatge ha estat desterrat per un altre, el de la representació fidedigna del territori (quantitativament parlant), és a dir, de la dimensió.
Si ens preguntem una mica més sobre les diferències nord-sud, també arribarem a parlar de les projeccions dels mapes. Mercator donava preponderància territorial al nord, incidint més encara en la societat dual del nord i del sud, la del desenvolupament i el subdesenvolupament.
Amb la projecció de Peters es dóna més importància a la dimensió real per sobre de la forma, així que la seva representació s'acosta més a la realitat pel que fa a la distribució de l'espai territorial.
Potser ara tenim un nou desavantatge, però és impossible traslladar una esfera imperfecta com la de la terra en un mapa (un pla) sense alterar o bé la dimensió (com Mercator) o bé la forma (com Peters). Ara bé, en la societat del s.XXI, preocupada per la imatge i la representativitat (o la del res és el que sembla), la idea de Peters encaixa molt millor.
Mireu però aquesta escena que he trobar per la xarxa mentre buscava informació del tema. És de la sèrie The West Wing i en aquesta ocasió, uns cartògrafs defensors de la justícia social intenten explicar i fer encaixar tot això de les projeccions a la Casa Blanca.
No es tracta només d'una qüestió visual, sinó que la reflexió abraça el camp social.
Tot i això, de mapes n'hem vist de tots colors, de totes formes i tamanys des de l'escola fins a la vida quotidiana, que els utilitza per marcar-nos itineraris, situar-nos en un punt o orientar-nos cap a un altre.
Ja en una altra escala, la mundial, fa qüestió de dos anys vaig "descobrir" l'enrenou de les projeccions dels mapes i en concret, del mapa del món. Resulta que també es pot mirar des de molts punts de vista, segons la projecció del planisferi que tinguem reproduïda. I aquí afloren dos noms: Mercator i Peters.
El primer ens ha ensenyat des del s.XVI un mapa distorsionat en quan a proporcions de territori, però ideal per esbrinar distàncies en línia recta i reproduir la forma dels països i continents. Amb els anys, aquest avantatge ha estat desterrat per un altre, el de la representació fidedigna del territori (quantitativament parlant), és a dir, de la dimensió.
Si ens preguntem una mica més sobre les diferències nord-sud, també arribarem a parlar de les projeccions dels mapes. Mercator donava preponderància territorial al nord, incidint més encara en la societat dual del nord i del sud, la del desenvolupament i el subdesenvolupament.
Amb la projecció de Peters es dóna més importància a la dimensió real per sobre de la forma, així que la seva representació s'acosta més a la realitat pel que fa a la distribució de l'espai territorial.
Potser ara tenim un nou desavantatge, però és impossible traslladar una esfera imperfecta com la de la terra en un mapa (un pla) sense alterar o bé la dimensió (com Mercator) o bé la forma (com Peters). Ara bé, en la societat del s.XXI, preocupada per la imatge i la representativitat (o la del res és el que sembla), la idea de Peters encaixa molt millor.
Mireu però aquesta escena que he trobar per la xarxa mentre buscava informació del tema. És de la sèrie The West Wing i en aquesta ocasió, uns cartògrafs defensors de la justícia social intenten explicar i fer encaixar tot això de les projeccions a la Casa Blanca.
No es tracta només d'una qüestió visual, sinó que la reflexió abraça el camp social.
divendres, de gener 30, 2009
Fer-se amiga de la terra
Els primers rajos de sol banyen la Llena i empaiten el gebre de bon matíQui estima el territori, sent la necessitat de sentir-lo ben a prop: veure les muntanyes, observar els arbres, trepitjar la terra, tocar les pedres, escoltar els mixons, olorar cada estació de l'any... I és clar, per estimar-la és necessari conèixer els seus detallets i els seus canvis, els que la fan certament animada.
Nosaltres hem de posar-hi de la nostra part. Em refereixo a designar els arbres pel seu nom: una argilaga, un romer, un coscoll, una alzina, un pi, un roure, un arbocer o un auró. Quines paraules més belles! I si ens hi fixem arribarem a distingir aquella branca que s'ha trencat, aquella pedra que ha cedit, el sender que s'ha perdut, la construcció precisa d'aquell niu, l'aigua del rierol o l'olor de la humitat. La terra és viva i ens dóna vida. Sentir tot això et permet estar més a prop de la terra i tot el que aquesta proporciona, també et permet entendre-la i preveure-la.
Notar aquesta proximitat et situa en la línia de l'amistat. Sí, l'amistat amb la terra. En els temps que corren és útil conèixer i tenir ben a prop allò que és real de veritat: ni televisió, ni internet, ni polítiqueta, ni moda, ni consumisme. El que és real et fa tocar de peus a terra.
Tenir amistat amb la terra ens proporciona unes sensacions gairebé inexplicables i ens transporta als nostres orígens. Respectar-la i estimar-la ens farà sentir-nos-hi més a prop. Ella ens acull i com més la coneixem, més bé ens hi sentim.
Nosaltres hem de posar-hi de la nostra part. Em refereixo a designar els arbres pel seu nom: una argilaga, un romer, un coscoll, una alzina, un pi, un roure, un arbocer o un auró. Quines paraules més belles! I si ens hi fixem arribarem a distingir aquella branca que s'ha trencat, aquella pedra que ha cedit, el sender que s'ha perdut, la construcció precisa d'aquell niu, l'aigua del rierol o l'olor de la humitat. La terra és viva i ens dóna vida. Sentir tot això et permet estar més a prop de la terra i tot el que aquesta proporciona, també et permet entendre-la i preveure-la.
Notar aquesta proximitat et situa en la línia de l'amistat. Sí, l'amistat amb la terra. En els temps que corren és útil conèixer i tenir ben a prop allò que és real de veritat: ni televisió, ni internet, ni polítiqueta, ni moda, ni consumisme. El que és real et fa tocar de peus a terra.
Tenir amistat amb la terra ens proporciona unes sensacions gairebé inexplicables i ens transporta als nostres orígens. Respectar-la i estimar-la ens farà sentir-nos-hi més a prop. Ella ens acull i com més la coneixem, més bé ens hi sentim.
dimarts, de gener 27, 2009
Esventada informativa
Caiguda d'arbres a Poblet
Cap de setmana ventós, molt ventós. Els mitjans de comunicació s'han vist desbordats per l'allau de casos d'arbres caiguts, murs a terra, teules arrencades... i veïns sense llum. I alguns també, sense aigua ni calefacció. Dit sigui de passada, tenim una dependència molt gran amb l'electricitat. És clar que les companyies elèctriques tenen la paella pel mànec a l'hora de negociar amb els polítics!
Aquest cap de setmana i encara avui dimarts sento titulars i encara ara no em sento representada amb el que s'explica. Quins són els criteris que han utilitzat els mitjans catalans per fer la cobertura informativa de tot plegat?
Ahir escoltava que a Sant Cugat del Vallès hi ha mil arbres a terra, tota una destrossa. Però és que a les comarques de Tarragona, on hi ha molta massa boscosa també, hi ha tants o més arbres a terra. No compten?
I el repartiment de generadors, tampoc arriba a Tarragona? Tot es queda a Puigcerdà?
També vaig sentir que "a Tarragona esteu acostumats a aquest vent". Ah, sí? Des de quan? D'acord que hi ha comarques que són més ventoses, com a la demarcació de Girona, però al Camp, aquest vendaval no s'havia vist mai!
Dissabte esperava l'especial informatiu de Catalunya Informació: només vaig sentir una roda de premsa on es parlava de les incidències i tot i que Tarragona concentrava la major afectació, després vam haver d'empassar-nos la roda de premsa de l'Hereu.
I a l'Espluga? Hi ha un nen que està ingressat a BCN amb traumatisme cranoencefàlic per una teula que li va impactar al cap.
Un cop més, tot el que hi ha fora de BCN és zona "0". Com si no hi fóssim.
Aquest cap de setmana i encara avui dimarts sento titulars i encara ara no em sento representada amb el que s'explica. Quins són els criteris que han utilitzat els mitjans catalans per fer la cobertura informativa de tot plegat?
Ahir escoltava que a Sant Cugat del Vallès hi ha mil arbres a terra, tota una destrossa. Però és que a les comarques de Tarragona, on hi ha molta massa boscosa també, hi ha tants o més arbres a terra. No compten?
I el repartiment de generadors, tampoc arriba a Tarragona? Tot es queda a Puigcerdà?
També vaig sentir que "a Tarragona esteu acostumats a aquest vent". Ah, sí? Des de quan? D'acord que hi ha comarques que són més ventoses, com a la demarcació de Girona, però al Camp, aquest vendaval no s'havia vist mai!
Dissabte esperava l'especial informatiu de Catalunya Informació: només vaig sentir una roda de premsa on es parlava de les incidències i tot i que Tarragona concentrava la major afectació, després vam haver d'empassar-nos la roda de premsa de l'Hereu.
I a l'Espluga? Hi ha un nen que està ingressat a BCN amb traumatisme cranoencefàlic per una teula que li va impactar al cap.
Un cop més, tot el que hi ha fora de BCN és zona "0". Com si no hi fóssim.
Els reptes per la mens i el corpore
REPTE: 1 m. [LC] Fet de provocar algú a un combat, a un duel, etc.
M'he sorprès una mica en trobat només aquestes entrades de la paraula REPTE al DIEC. Jo em volia referir als reptes personals, ja no tant de caire bèl·lic sinó en el sentit de la superació.
La constància sovint, ajuda a assolir un repte. Però no ens recordem tant dels dies en què vam estar treballant-hi sinó en el repte en si, en la comtessa aconseguida. És imprescindible la constància en el dia a dia per aconseguir les nostres fites personals, laborals, esportives... Tot i això, és imprescindible plantejar-nos com a possibles els reptes que ens plantegem i finalment, assolir-los.
El record d'un repte assolit perdura molt de temps i ens ajuda a superar nous plantejaments que ens fan transformar i crèixer. En fa persones més fortes a nivell físic i psíquic.
M'he sorprès una mica en trobat només aquestes entrades de la paraula REPTE al DIEC. Jo em volia referir als reptes personals, ja no tant de caire bèl·lic sinó en el sentit de la superació.
La constància sovint, ajuda a assolir un repte. Però no ens recordem tant dels dies en què vam estar treballant-hi sinó en el repte en si, en la comtessa aconseguida. És imprescindible la constància en el dia a dia per aconseguir les nostres fites personals, laborals, esportives... Tot i això, és imprescindible plantejar-nos com a possibles els reptes que ens plantegem i finalment, assolir-los.
El record d'un repte assolit perdura molt de temps i ens ajuda a superar nous plantejaments que ens fan transformar i crèixer. En fa persones més fortes a nivell físic i psíquic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
