De professors universitaris

Qui més qui menys ha apreciat un professor o una professora. Potser també n'heu destestat algun o alguna. I qui diu professor/a, diu mestre o mestra, paraula que té unes connotacions que van molt més enllà (això ho diu un bon amic, el Pep). Aquest post no l'escric per dir quins professors han estat els que més m'han agradat, inspirat o il·lusionat (o fins i tot, he odiat), sinó que ho faig per plasmar una situació que em sorprèn en un món on l'educació hauria de ser MOLT important. Anem-hi. Aquell qui arriba a ser professor universitari i encara amb més "inri", un professor universitari de la facultat de magisteri, hauria de ser gairebé gairebé, "el mestre perfecte". Això seria el desitjable, però ja sabem que la perfecció no existeix i de fet, tampoc és això el que pretenc. Ara bé, el problema és que en aquest context que us he citat, el professor ni tan sol faci allò que predica. I encara més greu és que un professor amb molta, molta, molta experiència, et decebi. Hi ha coses que em costa entendre i aquesta, n'és una. Tenim un pilar pendent en aquesta societat, el de l'educació: primària, secundària i universitària. El conseller Ernest Maragall deia aquest 12 de setembre, el primer dia del curs 07/08, que Catalunya ha d'aspirar a la millor educació d'Europa. Cal millorar. I molt.